Menú
L’alpinista vilassarenc Romà Esteve va intentar, el passat mes d’agost, fer el Khan Tergri, una muntanya de 7.010 metres d’alçada situada a la serralada del Tien Shan (Himàlaia) al Kirguistan. Tot i quedar-se a pocs metres del cim, el seu testimoni és un exemple d’esforç, superació i responsabilitat.
El Khan Tergri és el pic de 7000 metres més septentrional del món, cim de gran altitud amb una temporada d'escalada curta (juliol i agost). El clima generalment és sever i amb temperatures dalt el cim que poden rondar els 35º sota zero. La muntanya es troba a la serralada del Tien Shan, la part més septentrional de l'Himàlaia, al Kirguistan (ex república soviètica).
La darrera expedició de Romà Esteve, membre de la Secció de Muntanya de La Massa, va ser l'any 2007 al pic Lenin de 7.134 metres, també al Kirguistan.
En Romi ens ha explicat com va ser aquesta dura, però satisfactòria experiència:
"El 28 de juliol arribem a Bishkek, capital de Kirguistan, antiga república soviètica en plena ruta de la seda, on els kirguisos de raça mongola comparteixen espai amb una àmplia població russa. Tal i com abandonem l'aeroport ens informen de l'accident d'un dels helicòpters militars que ens han de traslladar fins el camp base, trastocant així la programació dels vols de tota la temporada. Després d' una curta però intensa espera i aprofitant un matí de bon temps, el 30 ens plantem al camp base després d'un fascinant vol per sobre la segona glacera més llarga del món.
L'emplaçament del campament és fascinant, Himàlaia en estat pur. El temps és força inestable i les nevades són gairebé a diari. En qüestió de 7 dies muntem els camps 1, 2 i 3 aprofitant petites finestres de bon temps. El ritme de l'aclimatació ens el marca la muntanya combinant la minimització de riscos d'allaus entre el camp 1 i el 2 i l'encaix de les pujades amb bones condicions meteorològiques.
Ens hem de jugar l'intent de fer el cim a una sola carta, ja que tots els pronòstics meteorològics avisen d'una setmana de mal temps sever.
El 10 d'agost sortim cap al camp 1 després d'haver-nos alimentat dignament i d'haver recuperat forces en el camb base. L'endemà sortim del camp 1 cap al camp 3 salvant un desnivell de 1600 metres en unes vuit hores d'activitat tot esquivant profundes esquerdes i trepitjant descomunals allaus i despreniments de seracs. El desgast físic i psicològic sumat a la més que precària aclimatació fan d'aquella nit una de les menys agradables que recordo en muntanya.
L'11 d'agost en Joan i jo sortim cap al cim a les 4 de la matinada. El dia és clar, fred i amb lleuger vent, cal pujar 1000 metres de desnivell de cordes fixes, no totes en bones condicions. L' ascensió es fa lenta i dura degut a la deficient aclimatació. Al voltant dels 6800 metres cal prendre una decisió ja que per l'hora que és la nit ens agafarà de baixada i això vol dir fer part dels 30 descensos amb cordes a les fosques. En aquest punt el meu company Joan decideix seguir amunt amb la companyia de quatre alpinistes lituans fent el cim al cap d'unes dues hores. Jo, per contra, decideixo afegir-me amb dos alpinistes catalans que baixen del cim per assegurar-me un descens segur, arribant al camp 3 al cap de 14 hores d'un titànic esforç i amb el convenciment d'haver pres la decisió encertada. Al cap de tres hores arriba el Joan, felicitats!
Gràcies a tots als qui m'heu ajudat d'una forma o d'altre, i gràcies al Khan Tengri per haver-me ofert una experiència tant intensa i haver-me deixat tornar a casa..."
